dijous, 1 de desembre de 2011

ENRIQUE ALCAT, expert en comunicació

 “És preferible influir que manar”



Tinc 49 anys. Vaig néixer a Pamplona, i visc entre Madrid i Barcelona. Sóc solter i sense fills.  Ensenyo com comunicar a directius d’empreses. Crec en Déu i sóc catòlic practicant. Jesucrist ha estat la persona més influent de la història. Enganyar mai no és un bon negoci.



En què consisteix influir?
Influir consisteix a “fer fer”: o sigui, aconseguir que algú faci el que tu vols que es faci.

Això és manar.
No, no és el mateix! És preferible influir que manar, seguríssim.

Per què?
Perquè influir és més subtil que manar: si influeixes, aconsegueixes que els altres facin una cosa convençuts que fer-ho és el més convenient per a ells, a més de ser-ho per a tu.

Quina persona diria que ha estat la més influent de la història?

Jesús de Natzaret! Miri que la seva influència s’està notant des de fa 21 segles...

I després?
Savis com Sòcrates i Aristòtil, i científics com Darwin, Einstein i Pasteur.

I avui?

Tecnòlegs com Bill Gates i Steve Jobs, potser més que polítics com Angela Merkel i Barack Obama, que també.

Aquests, pel poder que tenen.
Per la seva visió del món i per la capacitat de comunicar-la i de convèncer-nos. Però també influeixen molt futbolistes com Iniesta o Messi.

Però si gairebé no parlen!
I què? És que es comunica també amb el silenci, amb el gest... Tot comunica! Tot. No només la paraula. Iniesta i Messi són reconeguts arreu del món, i no únicament pel bon futbol: hi ha alguna cosa més.

Que és...?
A Cristiano Ronaldo li criden als estadis “Messi, Messi!”, i això que ell també és un futbolista extraordinari. Però... comunica molt malament! No facis gestos despectius, mai no diguis “sóc guapo, ric i bo”, encara que ho siguis! No, no: aconsegueix que els altres ho diguin de tu.

Això aconsegueixen Iniesta i Messi.

Perquè comuniquen bé mitjançant la seva actitud: és a dir, amb senzillesa i humilitat.

Per influir, és millor ser humil?
Sí! La prepotència no influeix: causa rebuig. Bush, tan poderós, és avui el president menys valorat de la història del seu país...

I què me’n diu d’Aznar?
Si et saltes valors ètics, la teva influència se t’acaba girant en contra. I Aznar, que va anar incrementant la seva influència..., al final va mentir. I això avui l’erosiona. Al final, tot se sap! Enganyar mai no és un bon negoci.

Què hauria d’haver fet?
No intentar treure suc de l’11-M, sinó convocar un comitè de crisi amb els líders de les altres forces, pilotar les solucions... i designar un bon portaveu (no Acebes!).

Quin consell li donaria a Rajoy per comunicar bé i influir millor?

No torni a llegir papers en els debats i discursos. Digui sempre la veritat. I actuï ja.

Per què ja?
La gent està esperant decisions! A partir d’ara, la comunicació és decisiva: haurà de ser medul·lar en aquest nou govern.

Per influir bé, és millor ser poderós?
No cal! Influeixes tu, influeix un taxista, influeix una mestressa de casa, influeix un professor... Cadascú influeix en el seu cercle, amb efectes que poden ser molt notables.

Però és millor ser mediàtic, no?

Arribes a més gent, és veritat..., però això no garanteix influència. Tu, jo, tots volem influir... I tots podem fer-ho!

Un blogaire va influir: s’ha carregat la publicitat del programa La noria.
Per efecte contagi entre anunciants, potser perquè ja es respirava que era hora de corregir la televisió que es fa.

Pot un treballador influir més que els seus superiors en una empresa?
Un treballador pot ser tan popular entre els companys..., que els caps comptaran amb la seva influència pel bé de l’empresa.

Què més es necessita per influir?

Conèixer bé el grup al qual t’adreces. Esbrina com pots resultar simpàtic: si vols influir-hi, d’entrada..., procura caure bé!

Sí?

És més determinant això que el que diguis després. I si has de parlar, recalca als primers minuts les idees centrals, repeteix-les..., i resumeix-les al final. Ah, i fes-los riure!

Influeix més l’humor que la serietat?

“El riure és la distància més curta entre dues persones”, va dir George Bernard Shaw, i és veritat. Sigues alegre, sigues positiu. Com a mínim, d’entrada, tu somriu!

Com a assessor, què és el que més li demanen executius, directius i empresaris?

Senten pànic a l’hora de parlar en públic i tractar amb periodistes! Els entreno a fer-ho, a respondre preguntes hostils... I acaba agradant-los! Entenen que és millor estar preparats per si arriba una crisi...

Quin consell d’or els acostuma a donar?
Que es preparin bé: “La millor improvisació és la que es prepara”, va dir Churchill. I que sàpiguen escoltar: res de deixar anar rotllos. “El savi no diu tot el que pensa, però pensa tot el que diu!”, va ensenyar Aristòtil.

A Espanya costa de parlar en públic...

No ens ensenyen a fer-ho a l’escola, des de petits, ni a debatre... I és essencial!

Què mes hauríem d’aprendre?

A verbalitzar per escrit els pensaments, per focalitzar conceptes amb paraules precises: “Una paraula mal col·locada espatlla el pensament més bonic”, va assenyalar Voltaire.

Què tenen en comú els influents?
Saben fer-te veure que també tu surts guanyant si fas el que proposen. Ser líder de debò consisteix en això! Ho va dir molt bé John Maxwell: “La veritable mesura del lideratge és la influència, ni més ni menys”.



“Influeix!”

“Si comuniques malament, influeixes malament”, explica Ferran Adrià, que dóna suport al llibre d’Enrique Alcat –¡Influye! (Alienta), subtitulat Claves para dominar el arte de la persuasión–, del qual Sandro Rosell diu que ha après a “pensar de manera complexa i comunicar de manera senzilla”. Alcat ensenya a comunicar a futurs empresaris que estudien a l’IE Business School, i afirma que tots influïm en certa mesura en el nostre entorn, però que podem millorar aquesta capacitat d’influència. Posa per escrit les teves idees per aclarir-les, desgrana-les sense llegir-les i sense donar-hi voltes, adapta el llenguatge a l’auditori, busca l’emoció i el riure..., i comunicaràs bé per influir millor.



VÍCTOR-M. AMELA



dimarts, 3 de maig de 2011

ABHIJIT V. BANERJEE, fundador del Laboratori d’Acció Contra la Pobresa


“Contra la pobresa ens sobren teories i ens falten experiments”


Tinc 50 anys: ja percebo que el meu temps és limitat. Vaig néixer a Bombai: hi vaig aprendre que en els pobres també hi ha riquesa. Molts polítics tenen una fantasia de país i  s’entossudeixen a encaixar-hi la realitat. Prou teories sobre la pobresa!: experimentem i actuem




De vegades sentirà que els pobres ho són per ganduls i altres que són grans emprenedors; li diran que la pobresa els fa violents i, després, que en realitat els transforma en passius; li asseguraran que la necessitat els fa lladres i l’endemà que, en el fons, els fa nobles...


De la pobresa, els rics en diuen de tot.
I haurà sentit infinitat de fórmules per combatre la pobresa al món.


Sovint també contradictòries.
Als països rics hi ha manifestacions demanant més ajuda per al Tercer Món, però també altres afirmen que és precisament l’ajuda del Tercer Món la que en perpetua la dependència i la misèria.


Confesso que he pensat totes dues coses.
I sap per què? Perquè tot tipus d’especialistes han elaborat grans teories, però ningú no ha preguntat els pobres i, menys encara, n’ha estudiat el comportament.


I li agraeixo que no em demani diners.
És que no es tracta de quants diners tenim sinó de com es gasten.


Això també serveix per aquí i ara.
Perquè si haguessin escoltat els pobres i comprovat per què actuen com actuen, sabrien que són senzillament com nosaltres: responen a incentius i desincentius i de vegades poden adoptar decisions errònies després de raonaments correctes.


Llavors...?
Per millorar les seves vides no serveixen ideologies salvadores ni grans líders ni santons ni fórmules màgiques ni doctrines infal·libles...


Déu meu, llavors són com nosaltres!
Només es poden obtenir petits avenços en necessitats concretes... A poc a poc.


Doncs igual que aquí.
No serveixen els grans principis com “augmentar la despesa en educació”. És un bon principi, sí, però el que millora la vida dels infants pobres és una mica molt més concret...


Per exemple.
Exemple! Aquesta és la paraula: assaig, experiència, prova i error, mètode empíric científic... I és el que fem: no elaborem més teories; experimentem sobre una mostra de la població pobra i els resultats poden aplicar-se a gran escala.


Això hauria de ser l’acció de govern.
No ho és, perquè els polítics creuen més en les seves idees que no en la realitat, per tant no els interessa el mètode empíric. S’inventen països imaginaris on la gent es comporta com en les seves fantasies i les projecten en la realitat sense preocupar-se de conèixer-la.


Veig que és un defecte universal.
Creuen poder ordenar a la realitat com comportar-se quan haurien d’aprendre de la realitat com s’han de comportar ells.


Això serviria per a totes les economies.
Això no obstant: quants experiments es fan sobre la conducta real de les persones? Ja que aquest és el primer pas contra la pobresa!: que els que prenen les decisions es prenguin la realitat seriosament. 


Un polític que experimentés –i pitjor encara si ho diu– no estaria ben vist.
Però afortunadament nosaltres som economistes. I és això el que fem: experimentar al Laboratori d’Acció contra la Pobresa. Ja som a 44 països i tenim cinc oficines peraLlatinoamèrica, l’Àfrica, Àsia, Amèrica del Nord i Europa amb 55 professors associats a 200 projectes.


Quins projectes?
Li parlava de la futilitat dels grans principis: “Invertir en Educació”... Sí, però, per exemple, 
això podria portar a comprar llibres de text pensats per a fills de gent que ja llegeix en barris de classe mitjana... Aquests llibres a un nen del carrer no li serveixen.


Per què?
No són fets per a ell. Tampoc no millora en res la seva vida el pla d’estudis ideat per un pedagog que digui: “A tercer ja ha d’estudiar Historia”...Però si no sap llegir, com estudiarà Història!


Vostès què proposen?
Els petits detalls són de gran importància. Experimentem amb videojocs i en vam trobar un que va augmentar les habilitats matemàtiques espectacularment amb una competició per llançar escombraries a l’espai.


Tant de bo l’hagués tingut a l’escola.
Per què els programes de vacunes gratuïts no funcionen i encanvi els pobres compren medicines que no necessiten?


...?
Vam fer experiments a diversos llogarets i vam comprovar que quan es vacuna hi ha d’haver un metge -autoritat– davant; ara els programes de vacunació tenen sempre metge present i sí que funcionen.


L’hi van dir els mateixos pobres.
Amb la seva conducta. Un altre exemple: tothom explica com el sistema de castes condiciona la democràcia de l’Índia... 


I amb grans conceptes: Llibertat, Justícia, Igualtat.
Doncs nosaltres vam anar a un poble i vam experimentar: vam donar petites xerrades amb un sol argument pràctic: si en comptes de votar per la teva ètnia o casta, votes pels teus interessos, el vot és més útil per a tu i per a tothom.


Consell de validesa universal.
Doncs així vam aconseguir canviar el sentit del vot del poble!


Com feien aquestes xerrades?
Amb titelles. Ja li he dit que els petits detalls són més importants que els grans principis.


L’aprenentatge comença amb el joc.
Els pobres són persones: raonen! Si se’ls donen bons arguments, són capaços de millorar les seves conductes.






Amiguets del carrer


No podem decidir la durada de la nostra vida, però sí la intensitat amb què la vivim. I el professor Banerjee vivia a fons quan investigava a Harvard o el MIT –n’és autor de referència–, però hi viu encara més ara que la seva investigació millora l’existència d’altres persones. I hi ha unes “persones” –m’explica– molt especials per a ell: els infants pobres del suburbi (slumdog) amb qui jugava (“eren més llestos que jo”) quan creuava el reixat de la seva casa de classe mitjana a Bombai. Si goglegeu Banerjee –estrella del congrés Imebe de la UPF i la UAB– comprovareu que avui viu amb més intensitat que mai, perquè amb els seus experiments ajuda milers d’aquells amiguets.




LLUÍS AMIGUET